I si ens parem un moment sobre nosaltres mateixos? I si observem amb major deteniment el que ens envolta? Tractant de no deixar-nos portar, en la mesura que siga possible, pels pensaments que segreguen, separen i trien sense massa consciència, i que trien allò que etiquetem com a bo, en detriment d’allò que rep un valor negatiu. Es diu que la collita depén del sembrat, de la mateixa manera que l’acció depén del pensament previ, però, que passa si aquest pensament no és considerat? I si aquest pensament discrimina sota el xicotet enfocament de la nostra curta mirada?
Baixem al sòl i observem. Contemplem les mal nomenades males herbes, el seu significat, la seua funció oculta al nostre enteniment. Has vist mai una mostra de major sostenibilitat? Sense ni la meitat de les necessitats de tot el que cultivem en l’hort, creixen vigoroses, abundants i fèrtils. Però no sols això, ens mostren alguna cosa, tal vegada moltes coses. Els camps abandonats, envaïts -replets -de cards que impedeixen el pas i mantenen a ratlla amb les seues fulles punxants a aquells que s’atreveixen a creuar-los. Alguna cosa defensen, alguna cosa intenten mantenir, permetent alhora la seua evolució sense ser molestats. Serà el sòl? La terra degradada, estressada per l’ús del llaurat temporada rere temporada, pels continus tractaments químics tòxics, aqueix sòl exposat al sol, a la pluja i la calamarsa, la vida dins seu quasi extinta lluita per perpetuar-se, per fer-se un buit. I és ací, en aqueixa etapa primerenca d’evolució del sòl, on tal vegada entenem l’alta densitat, la ‘invasió’ d’aquestes plantes que anomenem ‘males herbes’.
No ens atrauen gens ni mica, no ‘produeixen’ res, res que obtinguem d’elles, i algunes, com les fulles punxants del card, es tornen fins i tot hostils. Que millor manera de prevenir-se de la interacció -fins ara perjudicial- amb l’ésser humà, de ‘donar-se un respir’, d’oferir una oportunitat.
Primer arriben les espècies més xicotetes, aquelles que creixen ràpidament, que ho ocupen tot cobrint el sòl. L’autèntica pell de la naturalesa, que de la mateixa forma que arriben –ràpidament- moren i conformen la primera matèria orgànica que rep el sòl. A aquestes li segueixen herbes de major altura, moltes d’elles atractives als insectes que tornen a ocupar aquell lloc fins ara degradat. La majoria expertes en l’extracció del nitrogen que en el seu moment s’utilitzava de manera abundant en els cultius, causant vertaderes ‘indigestions’ al sòl.
I si ens acostem una mica més, si afinem la mirada, podrem veure la gran densitat de plantes amb fulles repletes d’aigua i com la projecció de la seua pròpia ombra ha permés les condicions idònies perquè aparega la vida. La mateixa que acabarà per menjar-se a la planta, per triturar-la, per introduir-la al sòl i finalment fer-la assimilable pels altres vegetals. Centenars, milers de cucs estan cavant la terra gratuïtament, arribant a profunditats de més de dos metres i incorporant -amb els seus desfets- la matèria orgànica necessària per a la vida, preparant el sòl per a la següent etapa.
Ara les arrels ho ocupen tot, n’hi ha d’espècies que bomben nutrients als quals només poden accedir elles per la profunditat que aconsegueixen. Hi ha que airegen el sòl, que milloren la seua estructura, i també aquelles que en convivència amb bacteris o fongs, ajuden a fixar elements minerals que anteriorment estàvem obligats a agregar per la deficiència d’aquests.
I si la vida no comença en les plantes, ni en el sòl ni en els insectes que el componen? I si la vida sorgeix com a potència del conjunt de tots els elements necessaris, que s’equilibren i sumen sense que puguem distingir quin d’ells és prescindible i quin no?
