Resulta quasi impossible no adonar-se del maltractament que contínuament pateix el sòl.
Podem estendre’ns a tots aquells sòls que pateixen de la nostra incapacitat de reconéixer-ho, no sols com a patrimoni paisatgístic, agrícola o que haja d’ostentar qualsevol altre dret del qual haguérem de gaudir, sinó com a llar, com a nínxol ecològic d’una quantitat i varietat d’éssers vius que encara hui no podem imaginar i que varia segons la seua profunditat, característiques o disposició o no d’aire en el mitjà, com a protector contra la pèrdua d’erosió, de nutrients, com a agent que ofereix l’oportunitat de fer evolucionar un bosc, una selva, una prada, així com a captador i retenidor de l’aigua, oferint-la més tard, en el temps, com a recurs vital a tots aquells éssers que d’ella depenen.
Una mica de temps dedicat a passejar entre diferents extensions agrícoles serveixen per a adonar-se que el sòl, hui dia, és valorat com a suport del cultiu, de la maquinària que es mou a través d’ell, com a ‘espai’ que ens permet desplaçar-nos i, finalment, com a contenidor de tots aquells inputs utilitzats hui dia en l’agricultura.
Ahir va ploure durant poc més d’una hora al poble, una pluja que va generar alguns tolls, algun escolament, però que, visitant l’endemà l’hort, es va fer imperceptible, com si a deu minuts del nucli urbà la pluja no haguera fet presència, mai haguera aparegut. Si en algun moment ho va fer, aquesta el va abandonar sense deixar cap mena de rastre.
El sòl ofereix múltiples funcions, totes elles vitals però simplificades a una sola, ser suport.
Quan l’arada, sobretot amb l’ús de maquinària pesant, treballa el sòl, veiem alçar la pols arrossegada pel vent sense adonar-nos que allò que vola no sols és pols, són nutrients; els nutrients de la primera capa del sòl, la més nutritiva, exhaurint així una preuada guardiola, desplaçats del camp i perduts per sempre, abocats a la seua esterilitat, només l’aplicació de fertilitzants sintètics en forma de sals ens fa creure en una aparent fertilitat.
Si a aquest laboriós treball unim un fort desherbe, deixant només el cultiu pel qual esperem el seu fruit i despullant de qualsevol protecció natural al sòl, li segueixen l’ús de productes tòxics com a herbicides, insecticides i tots els ‘cides’ imaginables, no és difícil adonar-nos què, no sols estem traiem de la terra alguna cosa que mai li retornarem, sinó que també la convertim dependent de productes sintètics, alhora que inservible per no poder albergar vida ni generar els processos naturals que garantisquen la seua pròpia fertilitat, arrancant, sense adonar-nos, el propi dret d’autonomia intrínsec dels models naturals.
